Servei de traducció: De l´amfibi de la poesia Patafísica

Dins les tasques del IIEPPV es troba també la difusió en valencià de l´obra escrita en altres llengües. Ací he traduït un text interessant de Luís Rodríguez C., publicat al seu bloc Pen Total, el 15 de Febrer de 2008. A veure que vos sembla:

De l´amfibi de la poesia Patafísica

No existeix tal, no obstant això, no és roín estudiar-la, ja que, abans de nàixer, el vers Patafísic s'anul·la, s'ofega. Preferix el cant derrotat de les cendres al dir. I, com a tal, existeix sense qüestionar el qüestionable. Només li obsessiona l'inqüestionable i l'absurd de l'obsessió.

Poetes Patafísics no hi ha. Els Patafísics només, per casualitat, es topen amb la poesia. Per a ells la inspiració és igual a una botella buida de la qual no poden ni volen deixar de beure. Han perdut la fe dels que no la tenen, i no per això gemequen. El món, com a tal, els pareix una pèrdua de segles, una infinitat d'arrugats preceptes. El tedi al predicible els torna impredictibles. I, mentre tant, no fan res per canviar quelcom. Per endavant l'execució continua i, com el sol, naixen diàriament.

Patafísic ha de ser el que abdica i regna en un regne imaginari: així que... mora Plató i el cabró de Jarry! Amunt el Rei Ubú i la mare Reina! Per cert, al tal Ubú, ni tan sols li interessa imaginar què és la poesia. Els altres, els que li veuen desfer el món, tafanegen a les seues esquenes. Diuen que és el pitjor poema que va poder haver dictat Déu, i de segur que l'error el va cometre l'assistent personal o secretari celestial, segons com se li patisca millor.

Però tornant a la suposada poesia Patafisica, és a dir, “al que no és i continua sent i no per això importa si deixa de ser o inclús és”, tal com ho va apuntar en el seu diari íntim el germà major de l'equatorià Alfredo Cortés en la seua única visita a Santiago de Xile, allà per l'any mil nou-cents setanta-sis, i a ningú li estranyà. “O quan la imaginació especulativa ataca pels flancs a la realitat, i penetra les seues defenses i fonts d'abastiment. Quan el seu sistema de comunicacions és intervingut i, posteriorment, desmantellat. Quan s'és irreal i s'agonitza de realitat.” Tal i com evitaria dir-ho qualsevol patafisic. L'incert d'esta devastada quimera, tan faltada de presagis i omplida d'idees alienes, és a penes el començament d'un xicotet final. Anar d'un costat a un altre com sempre sol succeir. Ancorar per a després surar. Elevar-se i, de forma natural, explotar.

Clar, els fets desmenteixen a la paraula. La paraula s'excusa adduint el secret de confessió. I els confessos que som nosaltres, en tant masteguem el desmentiment, ho vestim amb la saliva que podem i, sense més, ho escopim contra el sòl. Clar, poesia Patafisica i quanta altra cosa que arrapa. De moment, les cicatrius diuen el contrari.